Josep Antoni Clavell i Villalba
Col.lectiu Maulets - Col·lectiu UPV
Fondeguilla (Plana Baixa)
Introducció
El 1992 commemoravem el 715è aniversari del primer document escrit conservat del nostre poble: la Carta Pobla o, millor dit, la Carta de Capitulació de Castro i Fondeguilla, donada pel rei Pere el Gran a aquestes dues aljames el 7 d’abril de l’any 675 de l’era musulmana, que correspon a l’any 1277 de la nostra era.
Així i tot suposem que anteriorment a aquest document, n’existiria algun altre que respondria a la capitulació de l’any 1238 que efectuaren Castro i Alfàndec, juntament amb Almenara, Uixó i Nules davant el rei catalano-aragonés Jaume I. I aquest fet es reconeix a la Carta Pobla d’Uixó de 1250 ("segons ques conté en altre privilegi que nos a ells atorgat"), o a la mateixa de Castro i Fondeguilla quan diu: "I els confirme tot el que els va donar el nostre pare, Déu l’haja perdonat".
Per tant podem dir que efectivament en 1238 es signaria un primer document de capitulació com ens narra el rei En Jaume en el "Llibre dels Feyts", però que aquest no s’ha conservat, i per això la Carta Pobla de 1277 passa per ser el primer document escrit del nostre poble.
Hom començarà per emmarcar aquests esdeveniments del segle XIII en el seu context. Quina gent vivia ací? Quins llocs habitaven? Quines institucions posseïen? Quina religió practicaven? Quina civilització desenvoluparen?...
Per això ens retraurem a inicis del segle VIII, quan arriben a la Península Ibèrica els àrabs i els berebers, implantant-se aquí una nova civilització: la musulmana.
Amb l’arribada, a començaments del segle VIII, dels musulmans a la Península Ibèrica s’enceta una nova civilització en aquestes terres. Els sarraïns es trobaren amb un territori no gaire poblat i amb lluites constants entre la noblesa visigoda. Aquesta feblesa explicarà que la capitulació fos el contacte mès generalitzat entre ells.
Els sarraïns anomenaren la Península Ibèrica Al-Andalus, i les terres litorals mediterrànies Xarq Al-Andalus o terres orientals. Dintre de Xarq Al-Andalus s’hi trobava una ampla zona litoral de marjals i aiguamolls, sense pràcticament població, i cap a l’interior, comencen els contraforts muntanyencs i els poblaments.
Un d’aquests relleus muntanyosos era, i és, la Serra Espadà, que fa de divisòria dels rius Millars i Palància. Entre aquets rius importants trobem el riu Belcaide, Belcaire, "dellà Uixó" o "dellà el riu d’Uixò", que neix al vessant meridional de la Serra, al terme de Fondeguilla i desemboca a la mar, prop de Moncofa.
A la part baixa de l’actual riu Belcaire, en època sarraïna, hi era Xon, anomenada Uixò pels cristians, és a dir, l’actual Vall d’Uixò. A la documentació de l’època trobem l’existència dels següents pobles, alqueries o ravals: L’Alcúdia, Benigafull, Seneja, Benissahat, Seneta, Benigasló, Orlell, Care, Benadalmec, i Haraturle, tots sota la jurisdicció del castell d’Uixò. A la part alta del barranc hi eren Castro, Benissabdó i Alfàndec. Pel "Llibre dels Feyts", que relata, com a continuació veurem, la capitulació d’aquesta gent davant el rei En Jaume I l’any 1238, sabem que a la vall del riu Belcaire existien tres termes diferents, amb els seus respectius castells: Uixó, Castro i Alfàndec.
Per sobre dels poblaments s’alçaven els castells, que eren l’element més significatiu d’aquesta cultura. El castell d’Uixó, el de Castro, i el d’Alfàndec, l’actual Piló (encara avui en dia les cases del casc urbà de Fondeguilla, per sota del Piló, hom les anomena "Castellet"). Es tracta d’uns emplaçaments estratègics, emmurallats i defensius, que dominen les zones més baixes d’hàbitat i conreu, i que els servia de refugi en cas de perill.