Fondeguilla pertany a la comarca de la Plana Baixa però el seu terme hi és ocupat totalment per la Serra Espadà, el que fa que els seus habitants, de gentilici, fondeguillers, es consideren més de muntanya que de plana. La superfície del terme municipal és de 28,3 km 2 .

El nucli urbà hi és a la marge dreta del riu Belcaire, a 211 m d'altitud sobre el nivell del mar però totalment envoltat de muntanyes. Les més emblemàtiques són: Nevera, 876 m, Castell de Castro 789 m, Bonyigues 731 m, Cantal 631 m, Puntal 615 m, Aigualit 583 m, Bovalar 536 m, Cantallops 532 m, Pipa 591m, Rodeno 541m. etc. L'arbre característic de la serra és l'alzina surera. Els paisatges són especialment espectaculars amb abundants fonts molt estimades per la població: Penyeta, Marc, Frare, Figuera, Canyaret, Gos,etc. El riu Belcaire neix en aquest indret i desemboca a Moncofa. És un riu molt erosiu per la irregularitat de les pluges, que de vegades són intensíssimes i per les fortes pendents que ha de travessar. Cavanilles diu que “ El rio Belcayde es el enemigo insuperable de Moncofa, porque dexa arenas en los campos, y se lleva la tierra vegetal y las cosechas ”.

L'accés al poble és fa per la CV 230. A 4 km es troba la Vall d'Uixó que és el centre econòmic, de sanitat, d'ensenyament i d'esbarjo de Fondeguilla.

A nivell gastronòmic són de ressaltar les distintes olles de verdura, cardets, col de la petxina, “copo”, carabassa, etc. De dolços i rebosteria, orelletes, panets de figa, codonyat, cofins, coca “escudellà”, pastissets, “almendraos”, rosegons, manjòvenes, rollets d'aire, d'anís, margalides, etc.

La composició actual de regidors a Ca la Vila és la següent: PP 4, PSOE 2 i BLOC 1. La llengua pròpia és el valencià.

Històricament podem datar la presència humana en aquest indret durant els segles anteriors a la dominació romana, formant part de les famílies ibèriques dels ilercavons, però és l'arribada a la península Ibèrica dels àrabs i berbers al segle VIIIè qui marcarà definitivament aquest llogaret. Tant és així que el topònim Fondeguilla és d'origen àrab ( khándaq , “barranc”) i fa referència al seu emplaçament. Tres foren durant aquella època els llocs habitats en la part alta d'aquest barranc, Fondeguilla, Castro i el seu raval Benissabdó; amb dos castell independents, el de Fondeguilla, el Castellet o Piló i el de Castro. A la part baixa del riu es trobava el castell d'Uixó amb les seues aljames. Les primeres referències escrites apareixen amb l'arribada a la comarca, la primavera de l'any 1238, de Jaume I i la capitulació dels seus castells, Uixó, Nules, Castro i Fondeguilla, davant d'aquest rei catalano-aragonés ( Llibre dels Fets, cap. 249-253 ). Cal ressaltar que aquests llocs, malgrat la dominació cristiana, continuaran mantenint tots els aspectes culturals d'Al-Andalus. L'explicació ens la dóna el mateix Jaume I E atorgam-los llur llei e llur franquees, així com en llur temps ho solien haver de sarraïns ”. Posteriorment l'any 1277 Pere el Gran concedirà la Carta Pobla a Castro i Fondeguilla. Aquest document és escrit en àrab i respon totalment a la capitulació que feren els sarraïns davant En Jaume I . Fins i tot un dels punts diu “ I que no habite cap cristià entre ells sense el seu consentiment ”. La Carta serà confirmada l'any 1354 per Pere el Cerimoniós en els mateixos termes.

L'aljama de Fondeguilla formava part de la Vall d'Uixó, amb terme diferent, encara que no independent. Castro pertanyia a la Serra d'Eslida, tot i que totes dues mantindran les seues institucions pròpies, l'alcadí, l'alamí i posteriorment l'alfaquí. Tots aquests poblets conservaran els costums àrabs fins l'expulsió l'any 1609 on s'acabarà dràsticament amb aquella civilització.

Aquests indrets mantindran un gran protagonisme en esdeveniments històrics rellevants, com les Germanies; la guerra de Successió a la corona hispànica, als habitants de Fondeguilla els pobles veïns sempre els han anomenat maulets ; les guerres carlistes; la guerra espanyola de 1936-39, amb l'heròica defensa del Castell de Castro per part dels republicans; etc.

L'evolució de la població de Fondeguilla, ha estat molt irregular des del segle XVI fins ara. Tot seguit enumerarem alguns dels trets principals.

1563 (1)

1609 (2)

1646 (3)

1712 (4)

1786 (5)

1794 (6)

1842 (7)

1857 (8)

1900

1950

2000

2003

500

315?

54

67

173

180

388

710

943

1009

908

927

(1) 1563. Comprèn 70 focs de Castro, 27 de Fondeguilla i 14 de Benissabdó.
(2) Relación de Caraçena de 1609
(3) Vecindario de 1646. Focs conjunts de Castro i Fondeguilla. A partir d'ara Castro es despoblarà definitivament.
(4) Vecindario de Campoflorido de 1712/1713
(5) Censo de Floridablanca de 1786
(6) “
Observaciones ” de Cavanilles de 1793/1794
(7) “Diccionario” de Madoz publicat l'any 1842.
(8) A partir d'aquest any ja és vigent el Cens amb dades fiables fins avui.(Des de 1900 en els anys acabats en 0)

La població dels tres llogarets es manté més o menys estable, al voltant de 400/500 habitants, fins la vigília de l'expulsió dels moriscs l'any 1609. L'expulsió representa una sagnia total, que trigarà més de dos-cents cinquanta anys a recuperar-se, a més a més de fer desaparèixer Castro i Benissabdó. Tant és així que Cavanilles en les “ Observaciones ”, l'any 1794, només dirà de Fondeguilla que és un “ pueblo de 40 vecinos y corto número de frutos ”. Serà en el segle XIX quan es produirà el canvi de tendència i es multiplicarà per 5 la població. Aquest fet és degut a l'empenta minera i també a l'arribada de moltes famílies contractades per ampliar la superfície cultivable. Tot açò comportarà l'expansió del casc urbà, que fins aquest moment hi era al voltant del Castellet i a partir d'aleshores es construirà l'Església i Ca la Vila, conformant el que serà la plaça del poble i el carrer Major. Posteriorment apareixerà el carrer Calvari i la mateixa ermita, el carrer Pastors, etc. Des de finals del XIX i durant tot el segle XX la població es mantindrà al voltant dels 1.000 habitants. L'explicació és la següent, primer la proximitat a la Vall d'Uixó, amb la indústria del calcer i actualment la Plana , amb la indústria ceràmica.

Tradicionalment predominava l'agricultura de secà, garroferes, oliveres, figueres, ametlers, vinya, etc, amb poca horta de regadiu a les vores del riu. Actualment amb la perforació d'un pou s'ha expandit el conreu de cítrics a degoteig en les zones planes cap al sud. Tot i que la gran majoria de la gent mantenen aquestes propietats, tant les de secà com les de regadiu, en el temps que els deixa la feina de les taulelleres i d'altres empreses fora del municipi. Antigament tota la població malvivia del seu tros de terra, i de l'explotació dels recursos de la Serra, carbó, suro, llenya per als forns ceràmics, algepsars, forn de calç, nevera, etc. Els homes també es desplaçaven a la Plana i al Camp de Morvedre a llogar-se de jornalers de la terra, i a més a més passava llargues estades fora, a la sega i verema a Catalunya, Aragó, i fins i tot a Castella. Durant la segona meitat del s. XIX la prospecció i explotació de recursos miners serà una de les feines habituals. Les dures condicions de l'agricultura de subsistència i també en fallar la mineria per la pobresa dels jaciments i la dificultat de l'orografia vindrà la primera onada migratòria cap a Barcelona. Són els anys 20 del s. XX. Durant els anys 30 es desenvoluparà a la Vall d'Uixó, primer la indústria espardenyera del cànem i després la de la sabata. A partir dels anys 40, pràcticament tota la població de Fondeguilla es desplaçarà a peu, diàriament, a la Vall fins la crisi i tancament als anys 70-80. A partir d'eixe moment i gràcies a l'automòbil la gent diversificarà molt la seua feina.

Dintre del seu patrimoni arquitectònic a part del casc urbà, l'església, el calvari, els molins, les construccions de pedra seca, els corrals del ramat, els pous de calç, l'algebsar, les restes de construccions de l'antic poble de Castro, les basses i séquies, els diferents arcs al llarg del riu per canalitzar l'aigua i el rec , els assuds, el molinet, les construccions mineres, etc s'ha de ressaltar els tres conjunts següents:

Pont de l'aigua .- Aqüeducte. Construcció d'època romana refeta pels àrabs que serveix per passar l'aigua de reg a l'altra part de riu. Ben conservat i encara en ús. Està format per sis grans arcs o ulls sobre la rambla. Al llarg dels anys la gent va anar guanyant-li terreny al riu i fent hortes en el seu llit, deixant només un ull per al riu, fins que arribaren les grans pluges d'octubre de 1957 i s'ho emportà tot a la mar deixant al descobert tot el ample del riu amb els seus sis arcs.

Nevera de Fondeguilla .- Construcció per guardar i conservar la neu i treure-la feta gel a l'estiu. A tot el País Valencià n'existiren 198. A la Serra d'Espadà 5. Aquestes construccions o pous de neu es generalitzen durant el segle XVI i XVII. Es troba al terme de Fondeguilla, a la partida de la Nevera, per sobre dels 800 m d'altitud i ben conservada. És un pou circular excavat a la roca, amb murs molt gruixuts de pedra i morter i lluït l'interior amb morter de calç, per aïllar millor el conjunt. L'edificació és tancada per una cúpula, amb obertura zenital. També existeixen altres tres obertures, portes o finestres a la paret lateral que permeten la introducció de la neu i la posterior extracció. Les seues dimensions més significatives són: alçària amb cúpula 12,50 m; perímetre exterior 32,50 m; diàmetre exterior 10,00 m; edificació soterrada 7,30 m. i capacitat 418 m 3 .

Castell de Castro .- Es tracta d'una fortificació d' època musulmana, igual que el castell de Fondeguilla, l'actual Piló. L'origen del castell cal buscar-lo als segles immediatament anteriors a l'era cristiana. La fortificació seria una torre de guaita púnica o romana, depenent del castell de Sagunt. Les restes actuals pertanyen a la civilització islàmica. El seu estat actual és d'abandó i prou deteriorat. L'emplaçament es troba aturonat al cim del mateix nom a 789 metres sobre el nivell del mar i domina un camp visual impressionant que abraça des de les Agulles de Santa Àgueda a Benicàssim fins el cap de la Nau; des de Penyagolosa fins les illes Columbretes. El castell és penjat sobre dos barrancs profunds. La seua posició tan estratègica ens permet endevinar avui com de difícil seria, per no dir impossible, la seua conquesta en èpoques passades. La defensa del castell aprofitava totalment l'accidentada orografia. La part de llevant posseeix tres sistemes defensius diferents. El primer obstacle és una cinglera de difícil superació. El segon és una muralla compacta de tapial, i el tercer, una gran muralla de 65 metres de longitud. La resta del conjunt és un inaccessible penya-segat sobre el qual s'aixeca una compacta muralla. En el castell, que ocupa una superfície d'uns 2.000 m 2 , podem diferenciar clarament dues parts. El primer espai, anomenat albacar, era el lloc fortificat on la població, es refugiava en cas de perill. És tot emmurallat i en ell hi eren dues entrades al castell, franquejades per tres torres, dues quadrades i una rodona. Mitjançant una entrada amb arc de ferradura s'accedeix des de l'albacar al segon espai, al castell pròpiament dit, que a la vegada se subdividia en dues parts: una, la més baixa, amb restes d'habitacles; i l'altra, la més alta, la celoquia, on hi eren les dependències pròpies del castell, habitatges, cellers, aljubs, etc, tot presidit per la torre de l'Homenatge. Entre els penyalars, per sota d'aquesta torre, es trobava la tercera entrada al recinte emmurallat.

Fondeguilla, 13 d'octubre de 2004.

Josep Antoni Clavell i Villalba

 

 

TORNAR A L'INICI !